Rondalla

CIGRONET

Això era una vegada que hi havia una dona que tenia un xiquet xicotiu. Era tan xicotiu, que li deien Cigronet. I sa mare l’enviava a fer comandes i, una volta, el va enviar a la tenda a dur safrà. I se’n va i només feia “vull safrà, vull safrà”, però, com que era tan xicotet, el tender debades mirava i mirava i no venia ningú. I el pobre xiquet sempre fent “vull safrà”, es va haver d’agafar al camal de l’home.

—    Que estic ací, que vull safrà.

I l’home s’acatxà:

—    Ai! No t’havia vist.

I li va donar el safrà i el xiquet se’n va a anar a casa.

I una vegada, son pare se’n va anar a l’horta, que havia de regar o fer faena, i li feia a sa mare:

— A l’hora de mig dia, m’envies al xiquet amb el dinar. Així, jo, si tinc faena, no pujaré a dinar.

— I com l’he d’enviar jo, el xiquet?

— Fàcil. Tu el poses dins de l’orella del matxo i el matxo ja el durà al lloc, que ell ja se’l sap.

—    Bé, aixina ho farem.

Es fa l’hora quasi d’anar-se’n i sa mare:

— Cigronet. Ale, vine que has de portar el dinar a ton pare.

— I jo he d’anar, mare?

— Sí, el matxo et durà al lloc.

— I on he d’anar? Jo no puc anar a l’albarda del matxo!

—    La mare et posarà dins de l’orelleta.

Se’n va, ell dins l’orelleta i el matxo, ala, ala, caminant. I, en això, un xiquet va veure al matxo:

—    Mira, un borrico, que va solo.

I el xiquet sent veuades i es queda així espantadet i van uns gitanos i diuen:

—    Ara lo cogemos y para nosotros.

I quan tiren a agafar el matxo, Cigronet que està dins de l’orella, fa, amb la vara a la mà:

—    Ala, aneu-vos-en! Ala, aneu-vos-en!, que el matxo és meu!

I els gitanos peguen a fugir:

—    Un borrico que habla, un borrico que habla ‒ i se’n van anar.

I el xiquet se’n va. Se’n va i arriba a l’horta. Arriba a l’horta i, amb un bot se n’ix de dins de l’orelleta i se’n va a buscar son pare: “pare, pare, pare!” I son pare estava tan avall, que no el sentia.

I en això es posa a fer gotes, a ploure. I ell, tenia tanta por de banyar-se, era tan xicotiu, que s’amaga davall una fulla d’una col que hi havia per allà i, en això, hi havia un ramat de bouets pasturant. I un va i fa un mos i s’engoleix el Cigronet, i son pare, en vista que el xiquet no anava, se’n va a casa.

Se’n va a casa i sa mare diu:

— Però que fas tu ací? I el xiquet? Jo te l’he enviat!

— Com que me l’has enviat? El xiquet no ha vingut!

—    Ai, el xiquet!

Se’n van els dos a buscar-lo per l’horta:

—    Cigronet, Cigronet, on estàs?

I el xiquet que estava dins la panxeta del bou, els sentia. I en sentir-los, deia:

—    Ací dins, ací dins, dins la panxeta del bou que es meneja! Estic ací dins, dins de la panxeta del bou que es meneja!

I sa mare va sentir les veuetes i diu:

—    Ai, és dins la panxa d’eixe bou.

Agafen el bou, se’l van endur. Li van fer un bon llavat d’estómac i va eixir el Cigronet senceret i viuet.

            I conte, contat, este conte ja s’ha acabat.