"El jove que volia córrer món i fer fortuna"

“El jove que volia córrer món i fer fortuna”

Una vegada en un poble molt llunyà, rodejat de muntanyes, hi havia un xiquet que li va demanar a sa mare un pollet per a anar pel món a guanyar molts diners.

Sa mare li’l va donar molt trista perquè es passaria molts dies sense vore al seu fill i el xiquet se’n anà de casa pel camí que eixia del poble. Va estar tot el dia caminant i, a poqueta nit, va vore una casa al costat del camí, en el camp, i va entrar.

—    Bona nit ‒ va dir el xiquet ‒ farien el favor de deixar quedar-me ací a dormir, que se m’ha fet de nit i no sé on anar?

—    Clar que sí! ‒ va dir l’home.

—    Però, una cosa, el pollet que duc on podria deixar-lo, bon home? ‒ li preguntà el xiquet.

—    Deixa’l al galliner, que tinc ahí totes les meues gallines.

I això va fer el xiquet. Però com que les gallines s’alcen molt prompte, a picades van matar el pollet. Quan el xiquet s’alçà de dormir entrà al galliner i se’l trobà mort.

—    Ai, el meu pollet! Què li pareix, senyor? Ara quins diners vaig a guanyar jo? Hauran de donar-me una gallina, no pense anar-me’n d’ací sense una.

L’home li donà la gallina i el xiquet va continuar el seu camí, i altra volta caminant, caminant, se li va fer de nit i tampoc tenia on dormir.

Llavors va anar a tocar a una casa del poble en el que estava i va preguntar si el deixaven dormir ahí. Els amos li van dir que sí i altra vegada preguntà:

—    I la meua gallina, on podria passar la nit?

—    Deixa-la al corral, amb els meus porcs ‒ va dir l’amo.

Quan al dia següent va alçar-se i va entrar al corral, va veure que els porcs havien matat la gallina.

—    No pot ser! Aquestos porcs han matat la meua gallina! Senyor, per favor, ha de donar-me un porquet perquè, si no, no podré traure diners per a viure.

L’amo de la casa li’l va donar i el xiquet va anar-se’n amb el porc pel camí, fins que se li va fer una altra vegada de nit. Arribà a un poble molt xicotet, així que anà casa per casa preguntant qui podia acollir a un xiquet i el seu porquet, fins que un veïns molt simpàtics van deixar-los passar la nit en la seua casa.

Però aquesta vegada al corral no hi havien ni gallines ni porcs... havien bous, uns bous grandíssims. Com ja podeu imaginar-vos, els bous, com que eren molt bèsties, mataren al pobre porquet i a l’amo no li va quedar més remei que donar-li un bou al xiquet.

El xiquet va eixir d’eixe poble amb el bou i al poquet d’estar caminant es va trobar en un bancal d’oliveres a un home llaurant amb un burret.

—    Què està fent vosté, senyor llaurador?

—    Estic llaurant aquest camp d’oliveres ‒ va dir ‒ però el meu burret ja no té suficient força per a llaurat tot este camp.

—    No es preocupe vosté, jo li deixe el meu bou, que de segur que té més força que el seu burret ‒ digué el xiquet.

I així era. El bou va estirar molt fort per tal de llaurar i de tant fort que va estirar va traure un bagul que estava ple de monedes d’or. El xiquet i el llaurador es miraren al·lucinats i varen acordar repartir-se les monedes.

Així, el jove que volia córrer món i fer fortuna va tornar a casa amb un bou i una bossa ben plena de monedes sense haver eixit de la seua comarca.

I conte contat, conte acabat.