Reflexió Gimcana Poètica

Reflexió: Gimcana poètica

La gimcana poètica ha sigut un mètode diferent per a tractar la literatura i trencar amb la monotonia d’ensenyar de manera tradicional. Amb aquesta pràctica hem descobert nous estils per a transmetre poesia i crec que aquestes activitats podrien ser aplicables a qualsevol assignatura de l’escola.

Aquesta gimcana ha arreplegat diverses activitats que han englobat l’ús de les tics, com l’activitat de gravar-se amb el mòbil i fer fotografies, el treball grupal i la cooperació i socialització, així com la transmissió de valors, ja que eren grups de varies persones i les persones han distribuït el seu treball, noves activitats que mai havíem vist, com l’ús de cal·ligrames i pintures de tempera, i dibuixos, que són una forma de motivar per als alumnes i les alumnes. Cal afegir que aquestes activitats han estat realitzades fora de la classe, i els alumnes hem estat relacionats amb el medi ambient, lligades a través d’un joc de pistes per a aconseguir el poema final. Per altra banda, es important la manera en la que s’ha transmès el contingut de la matèria, no solament memoritzant, sinó hem sigut nosaltres els que hem viscut un apropament a la poesia mitjançant una traca de paraules que rimen, així com els propis alumnes hem sigut els que hem estimulat la creativitat i hem creat els nostres propis poemes. Des del meu punt de vista, aquesta activitat ha resultat molt significativa a l’hora de, en un futur donar classe, per a que els alumnes troben interès en la poesia i la literatura i ensenyar diverses maneres de tractar-la, no solament de manera memorística o analitzant versos i autors.

Com a conclusió, ha resultat una experiència molt divertida i innovadora de tractar la literatura d’una manera motivadora i activa, on tots hem participat i hem après noves tècniques d’ensenyança i com educar en competència literària.

Com treballar la poesia en l'Educació Primària

Com treballar la poesia en l’Educació Primària

La poesia és un gènere literari que expressa la literatura en forma de bellesa. Dins d’aquesta podem trobar diferents classes, segons el seu contingut, com la poesia èpica heroica, que narra històries de cavallers, personatges llegendaris o personatges històrics, la poesia narrativa, que són poemes de aspectes folklòrics o de tradició popular, la poesia dramàtica, que pot ser representada dramàticament, i la lírica, que expressa afectes o idees i estats d’ànim del autor.

Podem trobar dos subgèneres poètics com són la poesia èpica, ja mencionada anteriorment, que agrupa les epopeies, que són relats extensos que parlen de personatges heroics, com pot ser l’Odissea, atribuïda a Homero, on es narren les aventures d’Ulisses. D’altra banda, trobem les cançons de gesta, de l’Edat Mitjana, que narren la heroïcitat de cavallers, i les seus virtuts serveixen de model per al poble. Un exemple podria ser El cantar del Mio Cid, on narra com Rodrigo Díaz de Vivar vol recuperar la confiança del rei, al haver sigut desterrat de Castilla. Per altra banda, trobem el subgènere de poesia lírica, on destaquen els propis sentiments de l’autor i trobem l’oda, que és el subgènere líric per excel·lència en la poesia. Primerament estaven fets per a ser recitats i després varen estar destinats a la lectura. Un exemple podria ser “Oda a la flor de Gnido”, de Garcilaso de la Vega, que és un poema d’amor on prega que l’amor de la dama siga correspost. A més, també trobem l’elegia, on s’expressa el dolor del poeta i trobem “Elegia a Ramón Sijé” de Miguel Hernández, on expressa el dolor de la mort del seu amic. A més a més, trobem l’ègloga, un gènere pastoril que compta amb poemes bells. Un exemple és “Poema de adolescencia”, per Miguel Hernández, on narra una història de desamor. La sàtira, que amb ingeni el poeta critica diversos aspectes de la societat, com pot ser el poema de “A una nariz”, on Quevedo i Góngora mostren les seues rivalitats. Per últim, trobem el epigrama i el epitalami.

Tots els subgèneres deurien ser treballats a classe, ja que tots formen part de la poesia i podem ensenyar la varietat de poemes diferents, segons la temàtica i la seua estructura, que podem trobar dins d’aquest gènere i els alumnes seran qui decidiran el tipus de poesia que lis interessa o lis agrada. La poesia es podria treballar en un centre de diverses maneres, amb diverses metodologies actives, a través de jocs o il·lustracions, així com fer un recital sobre aquestos, o pot ser treballada per grups, és dir, a través de diverses activitats. A més, la poesia és un mètode que pot ajudar a la relació d’unes matèries amb altres, és dir, una activitat en naturals o coneixement del medi podria ser recitar un poema sobre el medi ambient, o no solament matèries i coneixements, sinó també valors, com per exemple recitar un poema per al dia de la pau, on els xiquets es poden reunir al pati i recitar-lo davant els seus companys.

Aquest gènere permet desenvolupar en l’alumne la imaginació i la creativitat a partir de la rima i la musicalitat que es troben en un poema, així com desenvolupar la sensibilitat. Aquest gènere deuria ser treballat no només de manera oral, sinó de manera escrita, en tots els cursos, ja que també es un mètode de treballar l’escriptura d’una manera diferent i trencar en la monotonia. A més, ajuda a la reflexió, ja que moltes vegades en un poema no som capaços de percebre la temàtica d’aquest perquè ens resulta complicat, per tant ens ensenya a pensar. Per altra banda, permet enriquir i millorar l’expressió oral dels xiquets, ja que els poemes deuen ser recitats i, per tant, també estimula la memòria.

Activitats

Primer cicle:

-      El professor cantarà una cançó que continga un poema, com pot ser “asserrín asseran”, i els xiquets poden assolir el poema no solament de manera escrita, sinó oral, i al ser una cançó resultarà més fàcil recordar-la.

-      Per a un primer contacte amb la poesia, el professor llegirà un poema als seus alumnes i desprès farà una sèrie de preguntes com “què vos ha cridat l’atenció?”, i fer una mena de comprensió lectora. Els xiquets deuran dibuixar el que més els ha cridat l’atenció del poema, així com una frase que rime sobre la temàtica d’aquest.

Segon Cicle:

-          Utilitzant cartolines i pintures com a materials, dibuixar una imatge (en aquest cas, si estan treballant els animals en naturals) sobre un animal (herbívor, carnívor u omnívor) i fer un poema, de tres línies, que no resulte difícil, per grups de 5 persones, per aportar més idees. El/La docent ajudarà als alumnes i podrà ensenyar diversos exemples.

-      S’organitzarà una eixida a la biblioteca municipal, (si no pot ser, es farà en la biblioteca del centre) on els alumnes triaran un llibre de poesia i per grups triaran un poema que els agrade. Seguidament, agafant idees del poema, com pot ser la rima, escriuran en un paper paraules que acaben igual que les del poema, amb aquestes paraules el recitaran.

 Tercer cicle:

-          Es plantejarà fer un recital poètic per als alumnes de cinquè i sisè de primària, on es recitarà al saló de actes, acompanyats de músics o cançons, amb un Power Point amb imatges darrere d’ells, així com l’explicació del poema. Eixiran elegits els alumnes que millor interpreten els poemes, ja siga per grups o individualment, com a representants de les classe. Aquest recital es podrà fer davant dels pares o companys del centre.

-        Per a treballar la poesia de manera diferent, es proposarà als alumnes un joc com pot ser jugar a les palmes. Normalment estem rodejats de poesia i no ens adonem. Es plantejarà jugar a “En la calle veinticuatro”, o a jocs que habitualment juguen. Després s’inventaran un altra cançó que rime i puguen interpretar amb les palmes o balls.

REFLEXIÓ GIMCANA POÈTICA

La classe del dimecres 27 d’abril, dins de la setmana d’activitats complementàries, ha sigut molt diferent ja que hem fet una gimcana poètica i ha sigut tota una novetat, ja que consistia en realitzar una sèrie de proves relacionades amb la poesia i amb aspectes que hem tractat a classe, i al final de cada una d’eixes proves, a mode de recompensa, et donaven un fragment d’un poema, on l’objectiu final era aconseguir el puzle complet del poema.

Hi havia proves de tot tipus: fer cartells de com vols que siga el teu mestre ideal amb alguna frase que l’identifique, realitzant-ho amb pintures; fer un vídeo recitant un poema tots els membres del grup, però d'una manera especial, és a dir, amb una emoció determinada; fer un poema, mitjançant un cal·ligrama; fer un poema objecte, i per últim, realitzar una traca de rimes.

Els objectius d’aquesta activitat són: l'entreteniment en un espai i clima més lúdic, apropar-se a la poesia a través del joc i fomentar la poesia en el seu exercici tant individual com a col·lectiu, escrivint, compartint, llegint i escoltant, comprendre i interpretar textos poètics orals i escrits i també, familiaritzar-se amb el llenguatge poètic.

Per altra banda, em pareix un bon mètode de treball, ja que podem demostrar als alumnes mitjançant aquest tipus d’activitats que podem realitzar una gimcana en qualsevol de les àrees educatives, no sols on estem acostumats a realitzar les gimcanes; també dir que es pot enfocar a qualsevol curs, canviant les activitats i la dificultat que poden tindre. 

A mode de conclusió, després de realitzar l'activitat i a mode de reflexió, tinc que dir que em sembla una bona idea realitzar una activitat més pràctica sobre el temari, ja que els alumnes poden treballar d'una forma diferent els continguts i sobretot, ajudar-se mútuament i compartir els coneixements entre els diferents membres del grup fomentant així el treball cooperatiu.

Reflexió de la SAC

REFLEXIÓ DE LA SAC “CERVANTES. MIGUEL. VAJA VIDA!”

A la setmana d’activitats complementàries vaig assistir a una conferència impartida per D. José Miguel Marín que tractava sobre la vida i obra d’un famós i important soldat, novel·lista, poeta i dramaturg espanyol, és a dir, Miguel de Cervantes Saavedra. L’activitat s’anomena “Cervantes. Miguel. Vaja vida!”. En aquesta activitat es pretén formar-nos més en l’àmbit de la literatura com futurs mestres i conèixer fets i persones importants del nostre país. A més, ens és molt útil perquè en un futur podrem contar als nostres alumnes curiositats d’aquest autor, que de segur que els cridarà molt l’atenció i els motivarà per a estudiar a gust aquesta matèria.

Miguel de Cervantes va ser fill de Rodrigo de Cervantes i de Leonor de Cortinas, i tenia quatre germans, Rodrigo, Andrea, Magdalena i Luisa. De jovenet va estudiar lectura, escriptura, matemàtiques, catecisme i cal·ligrafia.

En primer lloc, vam començar amb els retrats que hi ha de Cervantes. Em va cridar molt l’atenció que tots els que hi existeixen actualment són falsos, és a dir, han sigut fets per pintors que els feien com creien que era de veritat. Per exemple, Juan de Jaurigh a l’any 1600. L’únic “retrat” que en veritat no està retractat en forma de quadre, és la descripció que va fer Cervantes de sí mateix, d’ahí és d’on els pintor s’han basat per a fer les seues obres.

En quant a la seua biografia, es va fer després de molts anys que va morir. Als escriptors els cridava l’atenció que si havia sigut una persona amb una obra tan important per a la literatura, havia de tindre una biografia igual de cridanera.

Cervantes va participar en dues batalles, per una banda en la Batalla de Lepanto (1517) i per altra banda en l’Armada Invencible a l’any 1588.

Antonio Segura va denunciar a Cervantes per a que li tallaren la mà dreta. A més, va ser presoner en Alger 4 o 5 anys. Després va anar a Portugal i el van fer espia, però solament va durar uns mesos. Cervantes va ser rescatat per l’Ordre de la Santíssima Trinitat i dels Captius.

En aquesta activitat complementària vam aprendre moltes curiositats, com que la primera edició del Quixot va estar un any a les Torres de Serrans, en València, o que el llibre del Quixot va ser per primera vegada copiat a València, al carrer de San Vicent a l’any 1605.

Per a finalitzar amb aquesta reflexió sobre aquesta activitat complementària, vull acabar amb una frase de Miguel de Cervantes que diu: “El que llegeix molt i camina molt, veu molt i sap molt”, així que ja sabem, com futurs docents hem de llegir i caminar molt per a tindre molts coneixements i poder transmetre’ls de la millor manera possible als nostres alumnes i fer d’ells persones ben formades i sàvies.

Paraliteratura

La paraliteratura és un tipus de literatura que comprén gèneres destinats o enfocats al consum de masses, com per exemple la novel·la policíaca, la novel·la romàntica o la novel·la d’aventures.

És un tipus de literatura molt important, ja que s’encarrega de canalitzar la literatura a través d’un món relacionat amb els medis de comunicació, al que la globalització i la convergència amplifiquen la influència d’aquest text obert a moltes finestres i que a més es mostra lluny del hermenèutic etilisme intel·lectual.

Figures retòriques

Les figures retòriques són frases o inclús paraules que són utilitzades per aportar un èmfasi a una determinada idea o sentiment. Aquest èmfasi dona un sentit diferent al normalment utilitzat.

Les figures retòriques són elements amb un gran valor per a la literatura, ja que elles complementen la realització estètica, el llenguatge literal, paraules cultes y li donen un valor addicional a tot.

El gènere narratiu

El gènere narratiu comprén aquells textos que, a través d’un narrador, contenen històries ocorregudes a uns personatges en un lloc i un temps determinats. Tant el narrador com els fets pertanyen al món de la ficció. Generalment, la modalitat del discurs que predomina en la narració és la prosa, encara que pot utilitzar-se també el vers, com ocorre en els romances o en els poemes èpics, per exemple.

El gènere narratiu està composat per una sèrie de elements com són: el narrador, els personatges, l’espai i el temps. A més, també explicarem els subgèneres d’aquest gènere.

En primer lloc, el narrador ens conta la historia des de dins (intern), però en altres no podem apreciar cap marca que ens indique la seua presència prop dels fets narrats (extern). Hem de tindre en compte els diferents punts de vista dels narradors. Quan es troba en primera persona, el narrador és a més la persona a la que li succeeixen els fets narrats; és el narrador protagonista. Però si la conta en primera persona i no és el protagonista direm que es narrador testimoni. Direm que és un narrador en segona persona quan es dirigeix en segona persona a un “jo” desdoblat. Per últim, el narrador en tercera persona té uns coneixements dels fets que van a succeir a la historia, és a dir, és un narrador omniscient. En canvi, si aquest no els coneix es cridarà narrador observador.

En segon lloc, ens trobem amb els personatges. Aquestos són els elements que porten a la fi les accions contades pel narrador. Tenen un caràcter humà, el que no implica que siguen humans. Aquestos poden ser principals, quan desenvolupen l’acció principal i secundaris quan son menys importants. A part, poden ser protagonistes, quan fan la funció principal i antagonistes quan s’oposen al protagonista.

En tercer lloc ens trobem amb l’espai. Aquest és el marc físic on s’ubiquen els personatges i els ambients geogràfics i socials en els que es desenvolupen les accions. Si aquest espai existeix serà un espai real, i si no existeix serà un espai fictici. A més podran ser exteriors (oberts) o interiors (tancats).

En quart lloc es troba el temps. Pot ser temps extern, quan es l’època o moment en que es situa la narració; i intern, que fa referència al temps que duren els esdeveniments narrats en la historia. El temps de la historia és el temps de la realitat narrada i el temps del discurs és l’ordre en el que es narren eixos esdeveniments i el temps que abasten.

Per a posar fi a aquesta definició dir que el gènere narratiu té uns subgèneres que son el poema èpic, el romanç, la faula, el conte i la novel·la.

Cànon literari

El cànon podem dir que és l’instrument que serveix per a mesurar en l’art i en la cultura, el model que hi ha que seguir i definitivament, tot allò que la tradició sanciona com exemplar i de qualitat contrastada.

En literatura, el cànon és una llista breu però a la vegada molt selecta del que es sol anomenar les obres clàssiques, és a dir, eixes que es segueixen llegint amb molt interès des de fa segles, encara que en aparença les vegem molt antigues o inclús antiquades.

Eixa llista seleccionada sol mantenir-se sense grans variacions, generació després generació d’una manera bastant sorprenent. Però la raó és simple: eixe conjunt escollit gaudeix d’un sòlid prestigi social i es considera un element fonamental de l’educació de la joventut.

Per tant, per a ensenyar literatura és inevitable establir un cànon, un repertori tancat d’obres i autors en el que es conjuguen dos factors: per una banda, el gust estètic i per l’altra, la necessitat pedagògica. En el primer cas, el que hem de fer és decantar-nos per aquelles obres que siguen les millors per la seua pura qualitat artística; en segon lloc, la pregunta clau és quines de totes eixes obres val la pena mostrar i estudiar en el col·legi. No tant per que apareguen al programa oficial, si no per que son referents que no poden ser evitats o refutats de la cultura pròpia i universal, i a més poden ser estimulants per a contagiar el gust per la lectura literària a l’estudiant.

Paratextos

Segons la AVL, un paratext es tot allò que acompanya el text imprès en format de llibre i que aporta informació sobre el seu contingut. La finalitat d’aquets element és ampliar l’ informació de l'obra en qüestió,  i organitzar la seua estructura. Com per exemple, alguns elements paratextuals són: el títol i els subtítols d'un llibre, igual que un pròleg, les dedicatòries, un índex, les notes al marge i altres enunciats. Aquests paratextos són creats pel propi autor i és aquest el que indica la quantitat de paratextos que hi han i on s’han de posar. 

El llibre

A l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, es defineix el llibre com la reproducció impresa d'una obra científica o literària en fulls de paper reunits per plecs formant un tot. Per altra banda, segons Constanza Moya Pardo, professora associada al Departament de Lingüística, el llibre de text és un material “és aquell que serveix d’auxiliar en l’estudi d’una assignatura o matèria especifica durant el desenvolupament d’un curs acadèmic, d’acord  amb un programa prèviament establit”.

El conte

El conte és un genere literari que serveix per expressar un tipus especial d’emoció, de signe molt similar a la poètica, encarna una forma narrativa pròxima a la de la novel.la però diferent en tècnica e intenció. Es tracta d’un genere intermedi entre la poesia i la novel.la. Segons paraules de l’autor Mariano Baquero Goyanes, “el conte es una vellíssima i sempre jove criatura fascinadora literària”  (pàg. 18). Per altra banda, també afirma que “en la creació del conte a soles ni ha tensió i no treva,. Ahí radica precisament el secret del seu poder d’atracció sobre el lector” (pàg. 19)

Competència lectora

Per poder definir aquest terme, definirem primer què és la comprensió i després que és la lectura, i després d'això, es definirà la comprensió lectora íntegrament.

La comprensió és el procés d'elaborar un significat en aprendre les idees rellevants d'un text i relacionar-les amb els conceptes que ja tenen un significat per al lector. És important per a cada persona entendre i relacionar el text amb el significat de les paraules. És a dir, el procés a través de com el lector "interactua" amb el text.

D'altra banda, la lectura és un procés d'interacció entre el pensament i el llenguatge, en el qual el lector necessita reconèixer les lletres, les paraules, les frases. No obstant això, quan es llegeix no sempre s'aconsegueix comprendre el missatge que tanca el text; és possible, fins i tot, que es comprengui de manera equivocada.

Les definicions de la lectura i de la competència lectora han evolucionat paral·lelament als canvis socials, econòmics i culturals, per tant, la competència lectora és la capacitat de comprendre, utilitzar i analitzar textos escrits per aconseguir els objectius del lector, desenvolupar els seus coneixements i possibilitats i participar en la societat. Comprendre un text implica: el processament de la informació per part del lector i la reflexió d'un text per utilitzar-ho amb una gran varietat de propòsits.

La comprensió és considerada com un procés actiu per la seua naturalesa i complex per la seva composició. “… és indispensable un procés de text a subtext, allò que constitueix el seu sentit intern central de comunicació”. És per això necessari un procés d'intercanvi lector-text en què s'integrin els elements lingüístics i sociolingüístics a través de diferents tasques i en la qual s'orientin les estratègies d'aprenentatge perquè ajudin al fet que la comprensió es realitzi amb major facilitat i l'aprenentatge sigui més eficaç. La lectura comprensiva requereix que el lector sigui capaç d'integrar la informació en unitats de sentit, en una representació del contingut del text que és molt més que la suma dels significats de les paraules individuals.

Pla lector

És una estratègia pedagògica per fomentar i orientar la pràctica de la lectura dels estudiants i docents. La seua finalitat és afavorir l'interès per la lectura entre els xiquets i xiquetes, augmentar els índexs lectors, millorar la comprensió lectora i implicar el treball de les competències bàsiques. Es busca que els estudiants llegeixen un mínim de material bibliogràfic al llarg del curs en les hores no lectives.

Intertextualitat

És la relació que un text oral o escrit manté amb altres textos, ja siguen contemporanis o històrics; el conjunt de textos amb els quals es relaciona explícita o implícitament conforma un tipus especial de context, que influeix en la producció i en la comprensió del discurs, és a dir, la intertextualitat és la relació dialògica entre dos o més textos que produeix un efecte en la manera en com podem llegir un text.

Gèneres audiovisuals

Són cada un dels grans grups en els que podem classificar els programes o vídeos segons el seu contingut, el tipus de públic al que va dirigit, la finalitat, el tractament i la seua manera de difusió.

Els diferents mitjans audiovisuals han creat els seus propis gèneres. En el món del cinema podem parlar de molts i variats.

Alguns dels gèneres audiovisuals que podem trobar són: el documental, que es centra en el treball audiovisual sobre la realitat, recull vivències, exploracions sobre un tema en concret. També trobem el reportatge que té una intenció informativa o divulgativa, és un apropament a la realitat que mostra diferents punts de vista sobre un tema i permet tractar temàtiques d’interès. El curtmetratge de ciència-ficció, explica un relat de ficció en menys de 15 minuts, pot constar de tres parts diferenciades: presentació nus i desenllaç, conté personatges i diàlegs, aquest gènere possibilita treballar i reforçar coneixements sobre el llenguatge audiovisual i incentivar la creació i construcció d’un relat, reprodueix histories motivadores. Un altre tipus de gènere audiovisual es la mimo ficció, que es un curt-metratge on es suprimeix els diàlegs, només utilitza imatges, música i títols, es tracta d’un relat per mitjà d’imatges. El videoclip es basa en il·lustrar un tema musical, no exigeix una història tancada, és possible una successió iconogràfica vinculada a la música. També trobem l’espot, que és el gènere prototípic de la publicitat comercial o de campanyes. Són peces molt condensades, entre vint segons i un minut. La influència del format ha de ser molt contundent en el mínim temps possible. El foto relat, es basa en la construcció d’un relat amb fotografies fixes i núvols de diàlegs, serveix per a explicar una historia, ja siga un documental o de ficció. Un altre gènere podria ser la postal audiovisual.

El gènere assagístic

El gènere assagístic, és un dels més populars i utilitzats en l’actualitat. Està escrit en prosa no narrativa. L’assaig, es troba dins de la literatura didàctica on l’autor presenta un tema, dona la seua opinió sobre aquest assumpte i comunica les idees.

Es distingeix per la varietat de temes o intencions així com l’ús del llenguatge, a més,  és un gènere obert tant pel contingut com per la forma, alguns dels trets de l’assaig son, la voluntat de creació literària, la reflexió personal, l’anàlisi i la critica amb tocs d’escepticisme i ironia i la adopció de diverses formes com el  diàleg o l’article d’opinió, sol ser breu tot i que existeixen exposicions llargues.

A més podem trobar diferents classificacions dels assajos, com per exemple, l’assaig literari, que es caracteritza per ser subjectiu, directe i senzill, buscant plasmar amb claredat  la visió i reflexió del propi autor i pot abordar distintes disciplines com la historia, filosofia, política i moral entre altres , També trobem l’assaig científic, que es caracteritza per combinar la imaginació artística amb el raonament científic, l’assaig argumentador, que te com objectiu defendre una tesi proposada i convèncer al lector de aquesta proposta, el seu llenguatge és senzill, formal i culte, en el que predomina un estil natural i per últim l’assaig crític, que es caracteritza per abordar temes variats, de manera lliure i orientats a un ampli públic.

Quant a la seqüència textual, podem dir que no hi ha una seqüència estructural fixa que determina l’organització del text, però podem trobar una presentació on es planteja la idea o tema que es vol divulgar, el desenvolupament, format el cos de l’obra i una conclusió o recapitulació de el tema que s’ha tractat.

Alguns dels autors més destacats del gènere assagístic varen ser Fray Luis de Leon, Luis Vives, Baltasar Gracián, Menendez Pelayo, Ortega i Gasset i Joan Fuster entre altres.

Literatura de tradició oral

Per poder entendre el terme a definir, denominat literatura de tradició oral,  començarem definint què és la literatura, i podem dir que es tracta de: l’art d’escriure i de llegir, és a dir, el coneixement de tot el que ha estat escrit.

En l'antiguitat, molts dels textos es transmetien mitjançant el paper, però també la majoria i més àdhuc en l'època en la qual la gent no sabia llegir, els textos es transmetien de forma oral i mitjançant aquest mètode la majoria de la població podia escoltar allò que es transmetia mitjançant la literatura oral i mitjançant aquesta situació, poder extreure conclusions d'acord al que se sentia, per tant, La trajectòria oral de la literatura sempre ha exercit un paper fonamental dins del llegat cultural de la nostra història

Per tant, a l’hora de definir el terme de literatura de tradició oral, segons Pelegrín, diu que: “ens trobem amb una paradoxa terminològica que suposa denominar la «literatura» a les tradicions que es transmeten per mitjà de la paraula parlada. Recorrem per tant a un terme inadequat ja que «literatura» remet etimològicament a littera, és a dir, obra escrita” (PELEGRÍN, 19842, p. 12).

La transmissió de la literatura de tradició oral està subjecta a certes transformacions que seran més o menys abundants depenent de la transmissió de la tradició oral està subjecta a transformacions que seran més o menys abundants depenent del control que el narrador exerceixi sobre el missatge transmès. És a dir, quan les tradicions es transmeten exclusivament entre grups socials de menor grandària, la possibilitat d'alterar el missatge que es desitja transmetre és molt que si circula entre tota la població. D'altra banda, les formes recitades o cantades disposen d'elements rítmics i musicals de caràcter poètic–mnemotècnic (mètrica, rima, expressions formulessis…) que faciliten la memorització dels textos, la qual cosa no ocorre (o ocorre en menor mesura) entre les tradicions narrades en prosa. En general, les causes que provoquen majors modificacions en la tradició oral són els canvis socials, que poden alterar o deixar sense sentit determinades tradicions que abans estaven en ple vigor, i la pèrdua de memòria o oblits del narrador, la qual cosa és freqüent en les societats modernes , en les quals l'hàbit d'explicar o recitar històries als familiars o en les reunions socials s'ha perdut en bona part.

Característiques de la literatura de tradició oral:

-           Té un caràcter popular, sorgida al poble i per al poble i es regia sobre una base festiva i folklòrica.

-           La improvisació i el cant eren essencials.

-           Naix de la improvisació.

-           Es val d'aquells recursos estilístics relacionats amb el nivell fònic del llenguatge, com per exemple: repetició, onomatopeia, estilització, el·lipsi...

-           L'autor busca crear diferents sensacions, bé de musicalitat, bé d'evocació d'imatges; amb això busca transmetre sentiments comparables als quals es perceben a través de la música.

Els components literaris són:

-           Autor: pretén expressar la consciència del poble. Per a això, tria temes que estan relacionats amb l'entorn de la societat del moment: diferències entre famílies, burles sobre algun conegut, la figura del cap o patró... Per aconseguir-ho es val d'un ritme i una mètrica determinats per la mateixa tradició.

-           Espectador: no és considerat només com un espectador, ja que gràcies a la seva memòria pot transmetre aquesta tradició de generació en generació.

Alguns exemples de literatura de tradició oral són, per exemple:

-           Els contes populars: qualsevol narració popular en la literatura oral era un conte, on els personatges, llocs i temps eren indeterminats per a la població.

-           La narració popular: aquesta modalitat tingué menys importància però també cal recalar-la com a gènere de la literatura oral. 

-           Refranys: aquestos són molt importants perquè són el reflex de la saviesa popular i han anat passant d'una generació a una altra mitjançant la tradició oral, i són tan diferents els temes que tracten com les persones, que de forma espontània, els van crear o van explicar.

El text

Un text és un conjunt coherent d'enunciats, ja siguen escrits o orals. Es tracta d'una composició de signes que està codificada en un sistema i que forma una unitat de sentit.

El text té intenció comunicativa: a través dels seus signes, busca transmetre un cert missatge que adquireix sentit d'acord al context. L'extensió del text és molt variable, des d'unes poques paraules fins a milions d'elles. De fet, un text és virtualment infinit.

Més enllà del concepte bàsic (el text com a unitat de sentit), el terme permet fer referència a coses bastants diferents entre si. En aquest sentit, un llibre complet, una frase d'un periòdic, un xat a través d'Internet i una conversa en un bar constitueixen textos.

Les característiques que posseeix un text són la coherència, la cohesió i l'adequació.

Gènere líric

La lírica, és un gènere musical i literari en el qual l’autor vol expressar els seus sentiments i emocions. Formen part d’aquets gènere líric les obres que presenten la realitat des de la subjectivitat de l’autor, ja que reflecteixen les seues idees, vivències personals o emocions. Majoritàriament aquest gènere rep el nom de poemes, s’escriu en vers i a la vegada formen estrofes, amb una estructura breu per a guanyar intensitat i predomina la primera persona. En els seus orígens antics, la lírica era creada amb la finalitat de ser cantada davant d’un grup de gent amb l’ajuda d’un acompanyament musical.

La lírica es pot dividir en dos, la lírica culta i la lírica popular.

En primer lloc, la lírica culta es tracta de varies composicions d’un autor que és conegut. Es poden caracteritzar perquè estan escrites amb versos d’art major amb un llenguatge elevadament culte i per el ús de molts recursos expressius com són la comparació, metàfores... Alguns dels subgèneres d’aquesta lírica són:

•          Himne, forma lírica més antiga, s’escriu per a expressar sentiments religiosos o exaltar les virtuts d’una persona.

•          Oda, té un to més personal que l’himne, tracta temes filosòfics o de herois.

•          Elegia, es compon a causa de la mort d’algú, mort molt sentida per a alguna persona.

•          Cançó, és una composició per a ser cantada, normalment de tema amorós.

•          Sàtira, composició on es critiquen els defectes, vicis o conductes de una persona.

Al contrari, trobem la lírica popular, es tracta de composicions de transmissió oral, creades per un autor que és totalment desconegut. Utilitzen una mètrica senzilla amb l’ús de versos d’art menor. Es tracten de creacions del poble per al poble que tracten temes de la vida quotidiana com l’enamorament, el matrimoni, les festes populars, la feina del camp... Alguns dels subgèneres d’aquesta lírica popular són:

•          Goig, naix a l’edat mitjana, tema religiós per a lloar a la Verge i als Sants.

•          Nadala, composicions destinades a ser cantades durant l’època de Nadal, el seu contingut esta relacionat amb el naixement de Jesús.

•          Corranda, cançons populars curtes, de contingut molt variat que la gent del camp cantava mentre treballava.

Intertext literari

El intertext literari es la relació que un text (escrit o oral) manté amb altres textos. Aquest concepte es pot dir que va ser origen de la obra del filòleg rus Mijail Bajtin, que durant el segon terç del segle XX va publicar una sèrie de treballs sobre la teoria de la literatura. Cada obra literària integra distintes facetes d’altres creacions i amb elles comparteix recursos, temes, trets d’estil, peculiaritats de gènere... D’aquesta manera es pot afirmar que el text literari es el resultat de una creua de textos, com explica G. Genette.

Les funcions del intertext són:

•          Orientar i regular la activitat d’associació que genera el lector.

•          Afavorir la recepció  i el desenvolupament de la competència literària.

•          Connectar i establir les diferents idees de cadascú dels textos.

Cada acte de lectura que fem de manera activa ens proporciona uns coneixements que enriqueixen la nostra experiència literària-cultural, a la vegada aquests coneixements amplien el nostre intertext literari. Al ampliar i activar els coneixements, el lector estableix moltes connexions sobre el text  i el seu significat i es aixina com arribem a descobrir e interpretem el intertext.

El fet de l’intertextualidad es vincula amb els diferents estudis de la recepció segons la intencionalitat de l’autor i es pot apreciar en la recepció i en l’efecte estètic que produeix en el lector que és la persona que té que reconèixer les connexions i l’intertextualitat, es a dir, reconeix les connexions entre les distintes obres o que pot associar diferents incisos o particularitats entre les diverses obres de la que el lector te competència i a llegit. El intertext lector es mostra com un concepte clau amb la finalitat de activar coneixements en el procés de lectura. El conjunt de reconeixements de les distintes referencies que componen un discurs literari pot ser considerat com una particularitat del estudi de la intertextualitat. El text més interesant pot resultar incomprensible o escàs d’interès per la incapacitat que pot arribar a tindre el lector per a identificar el seu contingut i els diferents valors estètics.

L'àlbum il·lustrat

L'àlbum il·lustrat és el conjunt d'imatge i text. En alguns casos cobren més importància les il·lustracions i en uns altres, les paraules. Busca una comunicació amb els lectors mitjançant dos camins: la de la il·lustració i la del text escrit. D'aquesta forma, la proposta resulta motivant per als xiquets, que han d'interpretar dos codis diferents. La imaginació del xiquet és important en aquest procés. Algunes de les seues característiques són que la comunicació visual tinga més pes que el text i que la imatge reforce el text narratiu.

La competència mediàtica

Es tracta de la competència audiovisual que ha de ser apresa i aplicada amb ferramentes digitals. Per aconseguir els objectius de la competència audiovisual s'han d'unir tots els coneixements de les competències clau de l'ensenyament primari i així poder arribar a la competència mediàtica.

L'animació lectora

L’animació lectora són totes aquelles activitats participatives amb l’objectiu de animar el text i donar vida al llibre, dedicades a que els xiquets i els jóvens per a apropar-los al món de la lectura i les lletres, utilitzant una metodologia activa i flexible.

Persegueix una sèrie d’objectius com la relació entre l’oral i l’escrit, el desenvolupament de la capacitat d’escoltar, comprendre i retindre informació, el desenvolupament de la capacitat crítica i creativa, etc.

Tota animació a la lectura ha de comptar amb la presència d’un animador, encarregat de dur a terme les activitats, que déu conèixer els lectors i el text que va a animar. Ha de ser creatiu i entusiasta per tal de contagiar aquestes dos característiques al seu públic.

Hi ha diferents metodologies per a treballar l’animació lectora com les tècniques d’impregnació, les tècniques d’escolta activa, les tècniques de narració oral, les tècniques de lectura i les tècniques de post lectura.

Les tècniques d’impregnació consisteixen en fer retolacions creatives, fer activitats commemoratives el Dia del Llibre, marca pàgines amb esdeveniments com el Nadal o el Dia de la Pau, tindre llistes de llibres preferits o de llibres més llegits. Les tècniques d’escolta activa són les relacionades amb l’oïda, com els contacontes o jocs com el del telèfon. Les tècniques de narració oral pot manifestar-se en el fet de repartir un llibre en capítols o paràgrafs per tal de que cada xiquet llisca una part. Les tècniques de lectura són les lectures silencioses, les col·lectives o lectures amb efectes sonors. Les tècniques de post lectura pretenen aprofundir en la lectura una volta ja s’ha realitzat.

L’animació lectora té una gran importància, perquè suposa el pas d’una lectura passiva a una lectura activa que permet obtindre respostes als interrogants que es van plantejant i obtindre més coneixements.

El gènere dramàtic

El gènere dramàtic és aquell que representa calque episodi o conflicte de la vida dels éssers humans mitjançant el diàleg dels personatges.

La paraula dramàtic prové de “drama”. Aquesta paraula correspon al nom genèric de tota creació literària en la que un artista anomenat dramaturg imagina i desenvolupa un esdeveniment dins d’un espai i temps determinats.

Està destinat, originalment, a ser representat públicament en un auditori però igualment podem trobar obres escrites. Els seus trets més característics són l’ús del diàleg i que no apareix la figura del narrador, a més, pot estar tant en prosa com en vers. Està representada per uns actors i dirigida per un director.

La obra dramàtica es divideix en tres parts: presentació, nus i desenllaç. La presentació serveix per a descobrir el conflicte al voltant del qual es desenvoluparà l’obra. Primer coneixem al protagonista i el seu propòsit per a després conèixer l’obstacle que tindrà que superar. El nus és la part més llarga de l’obra i la de major tensió, on s’aplega al clímax. Veem com els personatges intenten solucionar els conflictes i/o obstacles. El desenvolupament és el moment en que es soluciona el problema plantejat en l’obra, on s’eliminen els obstacles o on el protagonista desapareix.

Els tres subgèneres més importants són la tragèdia, la comèdia i el drama. La tragèdia té el seu conflicte en el trencament de l’ordre del món, on els personatges s’enfronten a un destí que no poden eludir, guiats per forts sentiments com l’amor, l’odi, els cels... La comèdia és allò oposat a la tragèdia, els personatges experimenten un ascens al llarg de l’obra i són una imitació d’allò vulgar que es ridícul. El drama combina aspectes de la tragèdia i la comèdia, ja que representa la vida tal i com és.

Altres subgèneres són el pas i el sainet.